(*·-;_.EL MEU GRAN SECRET._;-·*)

8:46 Edit This 0 Comments »


…Dalt Vila,una tarda molt fosca, plena de llamps i trons,carrers,botigues i cases

inundats, i jo aquí amb la meva millor amiga,na Jasmina, prenguent un café amb uns

quants bom-bons d’aquells tan bons de ‘’La Canela’’ .Estavem parlant tranquilament

de les nostresaficions,gustos…quant un llamp ens va interrompre, ja que va fer que tota

l’habitació’ iluminés i que les dos ens posesim a cridar tot seguit d’un esclat de rialles,

fins quevaig adonar-me’n de que tots els llibres de l’ habitació estaven al terra i havien

deixat que sobresortís aquell llibre, que tant m’havia fet disfrutar i patir.

El vaig agafar per amagar-lo abans que na Jasmina pogués preguntar per aquell

llibre,que mai havia vist i que tan misteriòs pareixia.

No vaig ser prou ràpida, així, que la petita fada, na Jasmina, va anar volant fins el gran

llibre de colors verds i marrons i se’n va adonar de que estava escrit amb la seva

llengüa materna, l’àrab. Amb un poc de pols de fada, el llibre va començar a volar

per sobre de la tauleta on estava la cafetera rompuda a trossos i va anar directament a la

meva habitació d’encanteris on es va colocar al faristol que hi havia just al mig de la

sala plena de prestatgeries, potets, pedres de tots colors formes i mides...

La petita personeta va començar a llegir i llegir, tot seguit va parar , per dir-me que

aquest llibre era una relíquia que parlava del segle IX quan Eivissa estava poblada

pels àrabs. També va preguntar-me com l’havia aconseguit, on l’havia comprat, i perquè

mai li havia ensenyat...

Va dir-me tantes i tantes coses que vaig donar-me per vençuda i vaig començar a

explicar-li el que em va passar i que va començar fa uns 80 anys.

Jo tenia 21 anys, quan la meva àvia va morir, per desgràcia,tan que ens estimàvem...

Dies antes d’aquest fet, va demanar-me que quan ella ja no hi fos, cuidés un llibre que

va treure de sota de la butaca vermella que estava situada baix la finestreta

que mostrava un camp ple de roselles cultivades per la meva mare. Quan vaig mirar el

llibre, vaig observar que estava escrit en una llengua que jo no sabia desxifrar ni jo, ni la

meva mare, ni la meva àvia.La iaia Prunilda, em va explicar que aquest llibre li va

regalar la seva rebesàvia i li va dir que algun dia significaria molt en mans d’una

persona que l’ entengués, i va fer-me jurar que el cuidaria tot el millor que sapiguès i

no ho diria mai a ningú

Un dia,estava nedant a la mar, al corall de les sirenes. Les aigües més transparents del

món ,segur que eren aquelles,el corall encés, i els peixos de colors vius era un espec-

tacle per el sentit de la vista.

Era la casa d’una fada molt sàvia, na Nenúfar, que en aquells moments estava llegint un

llibre petit i de color taronja; va adonar-se’n de la meva presència. Després va ense-

nyar-me el seu llibret i no vaig saber llegir el que deia,però aquells símbols escrits

amb tinta marró m’eren familiars.Tot seguit li vaig preguntar si em podia deixar un

llibre i va prestar-me’n un mes gros que el seu, també vaig fer-li una pregunta,que si

l’àrab era el nostre idioma peró escriguent i pronuncian diferent,i va contestar-me que

si ,que era casi el mateix.Així que vaig eixugar-me veloçment ja que volia arribar a la

meva caseta,dins d’una olivera, rapidament per observar aquest nou llibre.

Per sort na Nenúfar,amb molt bon seny va deixar-me un llibre escrit amb àrab antic i

amb la meva llengua,ja que s’havia que si no no l’entendria.

Després d’uns mesos,vaig escriure a un paper tot el meu alfabet i baix de cada lletra

Corresponent el alfabet àrab.

Més tard vaig agafar el meu preciat llibre,i cada dia traduïa unes quantes linies,ademés

era un llibre molt gruixat.

Quan jo ja tenia uns 80 anys,per fi, vaig entendre aquell llibre que va regalarme la iaia

Prunilda,parlava dels àrabs,les seves costums,com aprofitaven l’aigua per regar,pel que

diu el llibre,com els àrabs vivien al desert, van aprendre a utilitzar perfectament l’aigua

per fer uns jardins meravellosos, molt exuberants, amb palmeres gegantines, amb mil

olors diferents...

Quan varen arribar aquí,Eivissa era una illa plena d’arbres platges, i rodejada de mar.

Com els àrabs eren uns fanàtics de la flora, van fer molts de jardins amb sèquies,i van

contriur aljubs,que eren per aprofitar l’aigua de pluja.

Vaig descubrir que la meva família ve de descendents d’en Ab Dalah, un del àrabs que

varen conquistar les Illes Balears.Les ultimes línies parlen de quan varen ser invadits,

pels catalans la meva família va tenir que fugi i amagar-se a cas d’un àrab molt religiós

que el que escriu aquest llibre.També diu que quan catalans van invaïr als àrabs,va

haver-hi un gran terratrémol que va desfer tots els jardins que van vorer,menys un,el

jardí de l’aigua, que es un jardí es tava fet dins Eivissa però estava amagat perquè era un

jardí aquàtic,el millor jardí que han fet els àrabs,per aixó van decidir fer-lo ocult i

protegir-lo amb uns dimoniets un poc entremeliats però molt bons, anomenats Djins, i

així fer que si algu i entra algún dia s’asusti i no pugui fer-li mal a aquella apreciada

‘’obra d’ art’’.

Durant molts anys la meva família va viurer amb por,i explica, que van umillar a una

antepasada, que estava embaraçada quan varen descobrir que era una bruixa i que va fer

que no es pogués vorer amb els altres components de la família .

Cuan vaig tancar el llibre em va caurer un paper,que estava aferrat a la part de la portada

Posterior;nomes tenia escrita una paraula:AVENC.

Vaig anar a una biblioteca i vaig començar a buscar informació sobre avencs,peró no

trobava molt,els llibres només deien que eren uns forats tan profunds que pareixía que

no tenien fons,es a dir,que mai acabaven,aixó era tota la informació que havia trobat.

Vaig anar a l’ordinador de la taula del costat i vaig posar al google avenc,i van

començar a sortir pàgines i pàgines,i jo mai havia vist mai com funcionava un ordena-

dor,però al final vaig trobar un lloc molt interessant,parlava dels avenc,i de on se

situaven. Vaig sortir correguent a buscar un taxi,i vaig dir-li que em portés al penya-se-

gat dels ‘’Ais’’,i una vegada allí vaig comprovar que no hi hagués ningú,després de

haver observat que no hi havia gent pels voltants, vaig esparsir la mescla màgica per la

gespa que hi havia a prop meu, just després vaig obrir un pot que contenia unes cuantes

plantes barretjades amb un poc d’oli i també amb aigua;tot seguit vaig treure el meu

llibretd’encanteris,pronunciant totes le paraules que estaven escrites a la pàgina 42,a la

secció d’aparicion, apartat com trobar coses amagades. A continuació, va produir-se una

petita explosió i al meu costat va sorgir un forat negre petit, vaig pensar que aquell forat

era l’avenc que jo buscava,peró com estava un poc grassoneta ,no cavia al forat,per

aixó vaig agafar un tros d’un arbre i picant vaig fer un forat a una mesura més adient per

a la meva anatomia,per dir-ho d’alguna manera...

Vaig anar al bosc que hi havia just al meu darrere i vaig agafar una espécie de mosca,

que va molt bé per il·luminar quan no tens unes quantes espelmes a mà; no perquè fos

de nits ,sino, perquè vaig poder observar que aquell forat era molt fosc i profund, i a mi

no m´agrada gens la foscor i menys amb la por que tenia, ja que no sé que podria trobar

al final d’aquell túnel secret .....

Com el terra era molt humit, sentia relliscar els meus peus i cada vegada el substrat es

tornava més remull, quan de sobte vaig caure i per no fer-me tant de mal, em vaig

aferrar a una roca punxeguda que amb l’escalfor de la meva ma es va desprendre del

mur i va deixar caure un pergamí on hi havia dibuixat un mapa molt esquemàtic ,

que era la ruta a seguir muntanya endins.

En adintrar-me dins la foscor, vaig començar a escoltar una remoreta intermitent que a

mesura que anava caminant se sentia més forta.

De sobte aquell soroll es va tornar ensordidor i de cop em vaig trobar davant un mur

lluent d’estels , mirallets aferrats a les roques col·locats de forma que deixaven veure un

espectral paisatge, con si fos el quadre mes gran del museu del Louvre..... si veien

arbres de tots colors i fullatges, les flors més belles de l ‘univers, els nenúfars més

enlluernadors i encisants inimaginables , però, pasava la ma per sobre i no eren més que

trossets de miralls aferrats i jo me preguntava d’on podia surgir tan marevellosa escena.

Jiii, jiii, jiii uns crits aguts es varen començar a sentir i els petits djins baixaren dels

túnels amb unes lianes d’or que envoltaren als meus braços i que serviren per alçarme

fins una altra dimensió i alli va apareixer el més marevellós jardí que ningú ha vist

mai, d’uns color i aromes tan delicats que pareixia estar dins un somni, era l’essencia de

l’illa el que retava d’un passat que va ser mutilat per els homes segle darrera segle i que

havia desaparescut totalment de la vista dell món però encara retava aquest remans de

pau i bellesa, desconegut per tothom.Efectivament sa nostra illa havia estat un

marevellós paradís aquella era la prova , però tant sol en quedava aquell jardí amagat

dins un avenc i jo tenia ganes de compartir-ho amb la meva gent, amb els amics, tenia

ganes de dir-ho a tothom però...i si els humans tornaven a fer de les seves... i si

deixaven perdre aquella meravella com havien fet amb la resta de l’illa?ara que ja som

velleta estic contenta de no haver mostrat mai el jardí aquàtic i olorós perquè supósc

que la cobdicia humana ja hauria acabat amb ell , i ara sé que vaig obrar bé però...

Un dia una maquina grapejant i desfent la terra per construir carreteres i autopista es va

encallar amb una punteta de roca, un petit mirall que un djin havia descuidat i apunt va

estar de descobrir-ho per`les fades follets fameliars i barruguets de l’illa s’ajuntaren per

fer fora aquelles maquines infernals i....


de moment allí segueix el meu jardí secret,espero que per molts i molts anys.....